domingo, 30 de septiembre de 2007

Poemes de NILDA BARBA en traducció al català de la mà de Pere Bessó

CEL RAS

no és de metall
primer fang i un os
dos petits orificis
avistaren
la buidor
membrana finíssima i l’alé
un enigma
la boca
hauria somrist
ai
el midó raspa
una arruga

CIELO RASO

no es de metal
primero barro y un hueso
dos pequeños orificios
avistaron
la oquedad
membrana finísima y el soplo
un enigma
la boca
habría sonreído
ay
el almidón raspa
una arruga


llampecs de festa i vacances
somriures i abraços al paper
un parèntesi

(ja ningú no sap
on finien els llambrots)

una tallada de síndria
un arc de sant Martí o un cercle i un punt
(per a desaparéixer)

relámpagos de fiesta y vacaciones
sonrisas y abrazos en el papel
un paréntesis

(ya nadie sabe
dónde terminaban las comisuras)

una rebanada de sandía
un arco iris o un círculo y un punto
(para desaparecer)


fam de mirades i peus descalços
albatros en formació

ell brodà
amb llana daurada plagi i llorer

la recta
la icona a recer
secant la sang

els cànters
i el vi oblidats
també
els grans de l’espiga

hambre de miradas y pies descalzos
albatros en formación

él bordó
con lana dorada plagio y laurel

la recta
el ícono a resguardo
secando la sangre

los cántaros
y el vino olvidados
también
los granos de la espiga


un ram de pell
junt a la tassa
el desdejú del diumenge
en casa
no reconeix
el perfum de la rosa
ni la silueta
hauria servit qualsevol senyal
al mutisme
de les cantilenes
per a extirpar els pellencs
i anihilar
l’emperlat del bisturí
fes en el seu matí

un ramo de piel
junto al tazón
el desayuno del domingo
en la casa
no reconoce
el perfume de la rosa
ni la silueta
habría servido cualquier señal
al mutismo
de las cantilenas
para extirpar los pellejos
y aniquilar
el perlado del bisturí
hendido en su mañana



ell creu que ella és
a prop
i tem que altre
la percebesca
tanmateix
encara que sap
que ella té ànima
i pot
instal·lar l’espill
que projecta remota la llum
d’esquenes camina
el llit
en direcció contrària
sempre

él cree que ella está
cerca
y teme que otro
la perciba
sin embargo
aunque sabe
que ella tiene alma
y puede
instalar el espejo
que proyecta remota la luz
de espaldas camina
el cauce
en dirección opuesta
siempre


l’enganyaren les ales als seus talons
cregué que l’empentaven
al vertigen del viatger nocturn

ell sempre podia pujar
més alt

que no es caiga
la camisa
que no s’arrugue
el pantaló
que no es taque
mentre ell traga trossets
d’ànima que a ella
se li escapen a la seua boca
en respirar

la engañaron las alas en sus talones
creyó que lo impulsaban
al vértigo del viajero nocturno

él siempre podía subir
más alto

que no se caiga
la camisa
que no se arrugue
el pantalón
que no se manche
mientras él traga pedacitos
de alma que a ella
se le escapan en su boca
al respirar


a Juan José Saer

la transparència
creia
era no deixar de contar
res
de la confusió
aquell dia deduí
que tal volta fos
desig
l’agitació de la seua limfa les parets
un esclafit
les vàlvules
del retorn
en l’ombra
(ah! eren aqueixos els secrets
clavats al cos?)
la transparència
esmerilada
la seua veu
que no volia donar
el senyal de l’olor
salvatge
ni dir que era humà
aqueix silenci

a Juan José Saer

la transparencia
creía
era no dejar de contar
nada
de la confusión
aquel día dedujo
que tal vez fuera
deseo
la agitación de su linfa las paredes
un estallido
las válvulas
del retorno
en la sombra
(¡ah! ¿eran esos los secretos
clavados en el cuerpo?)
la transparencia
esmerilada
su voz
que no quería dar
la señal del olor
salvaje
ni decir que era humano
ese silencio


tecles o cordes
paral·leles a l’infinit
s’ajunten
ballen acordats
el no temps
enganya
els sentits
no reconegueren
arpegis que ara mirem
d’intercalar
entre parèntesi

teclas o cuerdas
paralelas en el infinito
se unen
bailan acordes
el no tiempo
engaña
los sentidos
no reconocieron
arpegios que ahora procuramos
intercalar
entre paréntesis


comptes roges al coll
respiren curtet
trellat de diamant
l’amagatall
vol tocar
les flors
(ella vol tocar)
no mirar les teranyines
teixides
en l’últim racó
del cel ras

cuentas rojas en el cuello
respiran cortito
cordura de diamante
el escondite
quiere tocar
las flores
(ella quiere tocar)
no mirar las telarañas
tejidas
en el último rincón
del cielo raso


espectre de falcó replega
les ales
front al penitent
agulles
compactes acoblen
els perfils

absent de color
estén dos metres
les seues plomes

creiem ser aus
que més alt volen
(cap al tall
de la fi)



remuntem l’or
llavors
no abasta la idea
la tela el vent
l’ànsia

espectro de halcón repliega
las alas
frente al penitente
agujas
compactas acoplan
los perfiles

ausente de color
extiende dos metros
sus plumas

creemos ser aves
que más alto vuelan
(hacia el tajo
del final)

remontamos el oro
entonces
no alcanza la idea
la tela el viento
el ansia


BUMERANG

necessite
l’òrbita del bumerang
que retorna
a la seua saviesa.

BÚMERANG

necesito
la órbita del búmerang
que regresa
a su sabiduría.

Pere Bessó (Valencia, España, 1951). Profesor de lengua y literatura, traductor y poeta.

No hay comentarios: